5 veritats sorprenents sobre la vida en un petit poble l’any 1920

por

La màquina del temps a l’Arxiu

Hi ha una sensació específica, gairebé visceral, quan s’obre el llibre del cens de Viladecans de 1920, el Padrón General. La coberta és d’un vermell profund i gastat, i en passar les pàgines apareix una escriptura rítmica i fluida d’ara fa un segle. No són simples columnes de dades; són un mapa manuscrit d’una comunitat.

Sovint mirem al passat per trobar-hi un reflex de nosaltres mateixos, preguntant-nos com els nostres avantpassats afrontaven la duresa del dia a dia, quines feines ocupaven les seves mans i amb qui compartien la llar. Destil·lant les dades d’aquestes pàgines tacades de tinta, podem reconstruir la realitat vibrant i complexa d’un poble atrapat entre la tradició i un món modern emergent.

L’eix agrícola, un món definit per la terra

En analitzar la columna “Profesión”, emergeix un patró clar i contundent. El registre mostra un poble definit gairebé completament per la seva relació amb la terra. Però una mirada més atenta revela una jerarquia social dins d’aquest univers agrícola. La tinta diferencia entre el Labrador, el pagès que sovint posseïa terres o tenia una tinença estable, i el Jornalero, el treballador eventual que depenia de les necessitats immediates de cada temporada.

Era una comunitat on el ritme de vida el marcava el sol, i el desgast físic del treball manual sembla escrit entre línies.

“Pàgina rere pàgina, la tinta repeteix el mateix destí: Labrador, Jornalero, Sus labores.”

En el cas de les dones, el cens sovint utilitza una fórmula administrativa abreujada: “Su sexo” o el repetitiu “Sus labores”. Aquesta invisibilització del treball domèstic com a “professió” evidencia el paper silenciós però fonamental que les dones exercien en el sosteniment de l’economia domèstica mentre els homes treballaven al camp.

La complexitat de la “llar”, servents, hostes i grans xarxes familiars

El 1920, la “llar” era un concepte ampli, molt allunyat de la família nuclear moderna. La columna “Parentesco” mostra que les cases eren unitats econòmiques denses, on la intimitat era un luxe del futur. Era habitual trobar tres generacions sota el mateix sostre , Suegros, Nietos i Sobrinos, convivint amb Criados o Mozos, que formaven part de l’ecosistema familiar.

Una instantània de la Llar núm. 12 il·lustra aquesta estructura:

  • Jefe de Familia: Moises Monmany Pascual, 29, Agricultor.
  • Esposa: Josefa Molins Casañas, 22, Sus labores.
  • Hija: Trinidad Monmany Molins, 2.
  • Sirvienta: Antonia Guillemial Perelló, 15, Sirvienta.

El buit silenciós, alfabetització i gènere als anys 20

El registre ofereix una representació colpidora de la bretxa educativa de l’època. A les columnes “Sabe leer” i “Sabe escribir”, la materialitat del document explica la història. Molts “Jefes de familia” apareixen marcats amb un “Sí”, però hi ha una regularitat repetitiva i contundent dels “No” que travessen les entrades de dones, filles i treballadors.

“Les dades mostren un contrast evident: el ‘Jefe de familia’ pot saber llegir i escriure, mentre que l’‘Esposa’ i els ‘Hijos’ sovint resten en el silenci de la columna del ‘No’.”

Això suggereix que, per a una part important de Viladecans el 1920, la història no es llegia en diaris ni s’escrivia en dietaris; es vivia i es transmetia oralment, a través de la memòria col·lectiva.

Mobilitat sorprenent, el “melting pot” dels anys 20

És un error pensar que els petits pobles de fa un segle eren bombolles aïllades. La columna “Naturaleza” desmunta aquest mite i demostra que Viladecans era un lloc d’arribada per a qui cercava oportunitats. Hi trobem una presència significativa de migrants regionals, especialment de la província d’Almería, com Catalina Jodar Guerrero, i de València.

Encara més sorprenent és el paper del poble com a petit node en un món que ja es globalitzava. El cens registra persones que van travessar fronteres internacionals per establir-se aquí, com Jose Sostendi, procedent d’Itàlia, i Armando Procht, nascut a Zuric, Suïssa. Fa cent anys, el “petit poble” ja formava part d’un món en moviment.

Els professionals excepcionals, el pols de la comunitat

Tot i que l’agricultura era el cor del poble, existia una infraestructura secundària de professionals especialitzats que garantien els serveis essencials. Aquests “casos excepcionals” no depenien del sol ni de la terra. Entre les pàgines hi trobem:

  • Atenció mèdica: Heberto Llopart Moreno, Médico, i Pedro Magret Rossell, Farmacéutico.
  • Educació: Jose Casanovas Flota i Josefa Cardona Duran, Maestros.
  • Oficis i comerç: Manuel Condominal Valls, Albañil; Juan Bonet Vidal, Comercio; Francisco Huete Gebert, Barbero.
  • Comunicació: Jaime Forelló Dey, Cartero del poble.

L’eco de 1920

Aquestes línies manuscrites són les veus supervivents d’una comunitat en plena transició. El cens de Viladecans de 1920 és molt més que un registre administratiu: és el testimoni d’un món de treball intens, de vincles familiars complexos i d’una mobilitat geogràfica inesperada.

Quan mirem aquestes pàgines tacades de tinta, contemplem els fonaments mateixos sobre els quals s’ha construït la nostra realitat actual.

Si algú observés el nostre “cens” digital d’aquí a 100 anys, quina paraula definiria la nostra generació de la mateixa manera que “Labrador” va definir la seva?